Història d’una mare: una època dura

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un dia 18 de Maig de 1904 va néixer a Valls una nena que al cap dels anys va ser la meva mare. Va tenir una infantesa bastant lluny del que ha de tenir una criatura, doncs va néixer en una família de quatre i ella era la que feia cinc. Això no hauria representat res, sinó hagués sigut que la meva avia tenia cinquanta dos anys i això vol dir que ella es va haver de posar molt aviat a fer d’infermera de la seva mare que es va posar malalta de les cames i com la única filla que hi havia a casa era ella, per la senzilla raó que quan ella va néixer, les germanes estaven fora de casa.

Al cap d’uns anys va néixer un seu nebot, i quan ella tenia quinze anys va morir la seva germana i ella es va haver de fer càrrec del nen. Va passar uns anys cuidant la mare, el pare i el seu “nebodet”.

Quan tenia vint-i-set anys va semblar que les coses es normalitzaven. Al carrer que vivia la família,va arribar un xicot que estava amb el seu oncle, es van conèixer i desprès de l’amistat va arribar l’amor.

Al cap de poc temps es van casar. El meu pare tampoc havia tingut una infantesa i joventut massa feliç (tenint en compte que el meu pare va tenir madrastra) i el que volia era tenir una família, la seva pròpia família.

Com és natural, al cap d’un temps va néixer el seu primer fill que va morir l’endemà, doncs era molt gran i maco i al néixer va patir molt i no ho va resistir.

A l’any i mig vaig néixer jo, un disgust pel meu pare doncs ell esperava un nen com el que havia perdut . Va passar el temps, per cert molt feliç, i al cap de quatre anys, en plena guerra civil, va arribar el tan esperat nen. Felicitat completa, que va durar només un any perquè al papa el van demanar a files. Una sorpresa per a tothom, doncs la quinta del meu pare passava l’edat per anar a la guerra. Però, el Sr. Negrín no ho veia igual, en aquell moment començava el calvari per a la meva mare. Passaven els dies i els mesos i no tenien notícies del papa. Un dia, per fi, reben notícies i molt dolentes, per cert. El papa estava en un Hospital de Ribes de Fresser ferit de metralla, una ferida que no era per morir-se, però les monges que el cuidaven li van dir a la mama que la majoria dels que arribaven morien per la falta d’higiene abans de arribar a l’hospital. I així va ésser. Quan la mama, junt amb una amiga, van anar a veure’l, ja estava enterrat. En aquells temps, per agafar trens i cotxes en plens bombardejos s’havia de ser molt valent, en aquests cas valentes, ja que les dues havien deixat a casa un avi amb tres criatures i anar d’un lloc a l’altre en plena guerra era molt arriscat.

A la mama, alegre com era, no la vaig veure riure en molt anys. Amb els seus trenta tres anys es va haver de posar altre cop a la lluita, amb dos fills petits, jo de cinc anys, el nen de dos i l’avi de setanta vuit.

Ella tota la vida havia estat a casa fent de modista i cuidant els seus estimats. Amb tots aquests problemes es va haver de posar a treballar en una fàbrica, la mateixa en la qual havia treballat el meu pare. Foren anys molt durs per a ella, sola i amb pocs recursos.

A nosaltres, com que érem petits, moltes coses ens passaven per alt però això no volia dir que ella deixés de patir i passar-ho malament, perquè jo, al cap d’un temps, vaig saber que molts dies anava al llit amb un grapat d’ametlles i una mica de llet i fins l’endemà.

Jo recordo que a punt d’acabar la guerra a casa hi havien infermeres i algun soldat que estaven a l’hospital de sang, com es deia en aquells moments que buscaven casa i companyia, esperant marxar cap a casa seva.

Aquella gent ens portaven, me’n recordo com si fos ara: pa, arròs, sucre, galetes, que a mi era el que més m’agradava. Eren gent molt maca i bones persones. Inclús quan van arribar als seus llocs de residència, ens escrivien i ens convidaven a anar a casa seva però la mama no ens hi va deixar anar mai, cosa que jo no entenia, però ella com ho havia passat molt malament no es podia permetre que als seus fills els hi passes alguna cosa dolenta i no ens deixava moure del seu costat o sigui que va influir molt amb nosaltres,ella va fer de pare i mare. Aquesta historia podria continuar però la tanco fent un gran homenatge a totes les dones de l’època.

Lupe

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Dones de Valls, Memòria Històrica Barri Antic de Valls. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s